Si aproximadament de la meitat de les estrelles de la nostra galàxia semblants al Sol orbitessin un planeta, en el lloc precís com per a tenir una temperatura favorable a l'aparició de la vida, llavors a la Via Làctia hi hauria deu mil milions de planetes semblants a la Terra.
Ara bé, per a conèixer en quants d'ells pot haver vida intel·ligent i amb habilitat tecnològica, amb la qual poguéssim comunicar-nos per ràdio, caldria saber com és de probable que aquesta sorgeixi quan les condicions d'un planeta són les adients; com és de factible que evolucioni fins generar éssers intel·ligents i, finalment, si és possible que aquests formin una societat d'orientació tecnològica.
La consideració de tots aquests factors escapa al domini de l'astronomia i és de competència de ciències com la bioquímica, la biologia o la sociologia. No obstant això, segons estimacions de diversos científics, és possible que en un de cada cent planetes sorgeixi una civilització tècnicament avançada. Per tant, en la Via Làctia hi hauria cent milions de planetes en els quals, en algun moment del seu desenvolupament, va sorgir una civilització tecnològica.
No totes les civilitzacions evolucionen forçosament cap a societats tecnològiques. A l'Univers pot haver-hi moltes integrades per poetes (que possiblement sobrevisquin millor), molt respectables per cert. Desgraciadament, amb elles mai podrem comunicar-nos utilitzant les ones de ràdio. Per això, la nostra atenció se centra en les civilitzacions tecnològiques no perquè les considerem "les més avançades" o les millors del cosmos, sinó perquè només amb elles podem entrar en contacte.
Más urgent que conèixer quantes civilitzacions esperem que estiguin aquí, en algun lloc de la Via Làctia, a l'espera de comunicar-se amb nosaltres, és important resoldre un problema crucial: saber quina és la longevitat d'una civilització tècnicament avançada. ¿Quant viu una civilització d'aquesta naturalesa abans d'autodestruir-se o de caure enfront de problemes provocats per ella mateixa i que és incapaç de resoldre?
L'única civilització tecnològicament avançada que coneixem és la nostra, i ha viscut com a tal (és a dir, amb capacitat per a comunicar-se mitjançant ones de ràdio amb altres punts de l'espai) uns 60 anys. Això és, un lapse molt petit comparat amb la vida de la galàxia.
Si les civilitzacions avançades manquessin de la saviesa suficient com per a superar els problemes que porta l'avanç tecnològic, i sol visquessin (per exemple) cent anys, els cent milions de civilitzacions de la nostra galàxia ja estarien extingits.
Per a saber quantes estan vives avui, n'hi ha prou amb esbrinar quin percentatge representa cent anys en relació amb l'edat de la galàxia, una vida prop dels deu mil milions d'anys. La proporció és un a cent milions. Això significa que avui estaria viva només una de les cent milions que hagin existit a la Via Làctia: la nostra.
Però no siguem tan pessimistes. Suposem que una civilització tècnicament avançada visqués molt temps, uns cent milions d'anys, per exemple, i que solucionés tots els problemes que se li presenten. En aquest cas hi hauria en tota la galàxia un milió de civilitzacions que estarien vives avui i amb les quals podríem, en principi, establir contacte mitjançant ones de ràdio.
Aquest nombre (un milió de civilitzacions) pot semblar molt gran, però les possibilitats de comunicació són menors si es recorda que la distància típica entre dues estrelles és d'uns quatre anys-llum. Tot i que aconseguíssim saber exactament quina estrella conté al planeta on està la civilització més propera a la nostra, la possible conversa amb els seus membres no seria fàcil. Si en aquest moment diguéssim ¡Hola!, la nostra crida trigaria 400 anys a arribar a ells; si responguessin immediatament passarien uns altres 400 anys abans que la seva resposta a la nostra salutació arribés de tornada. Per tant, és una possibilitat bastant poc excitant la de parlar per telèfon d'anada i volta, en viu i en directe, amb els nostres veïns més pròxims.
Les comunicacions deurien ser en una sola adreça. Nosaltres podríem enviar una gran quantitat d'informació en missatges especialment codificats perquè ells comprenguessin, i tenir l'esperança que algun dia, algú que els escolti, sàpiga de la nostra existència en el cosmos i aprengui una mica de nosaltres.
D'igual manera, hauríem d'escoltar amb antenes adequades les bandes de ràdio, per a saber si algú, des d'algun punt de la galàxia, ha radiat ja un missatge donant a conèixer la seva presència i contant com és la civilització a la qual pertany. És com practicar l'activitat dels radioaficionats, però a escala còsmica
|
¿Quieres tener tu propio blog?
